El problema no és (només) Trump

El problema és la facilitat amb la que impregnen els discursos populistes, simplistes i, tot sigui dit de pas, moltes vegades prepotents. El problema és que davant la creença de molta gent de que tothom al seu voltant és inútil, se sent millor provant sort amb d’altres inútils, perquè almenys seran diferents. Perquè en el fons dels discursos típics de “no som polítics”, “som nous”, “anem a la contra”, “som diferents”… hi ha un profund sectarisme de base. A EEUU, Trump es va presentar venent la falsa qualitat de que no era polític (i aquí, perdoneu, però tothom que decideix, sigui on sigui, fa política), que anava a la seva, que anava a la contra de tot, i que per tant, era nou “de debò”. Sembla mentida que tanta gent segueixi comprant aquest discurs barat, però malauradament efectiu, de presentar-se com un “outsider”, amb l’aspiració que un “outsider” resolgui els complexos problemes que ningú resol completament. I al mateix temps, Trump va fomentar la divisió, perquè com més embolic i més confrontació, més necessitat d’una mà contundent, personalista i prepotent.

El problema afegit ve quan aquests perfils acaben tenint ràpidament una gestió estèril o basada en la confrontació, o quan degraden les institucions. De fet, preservar la garantia de que les institucions han d’estar per sobre de les persones que les dirigeixen o representen a cada moment, hauria de ser una prioritat col·lectiva. I llavors, és quan es creuen que la institució són ells mateixos. I aquí ja tenim un problema del tot greu que demostra que tots els discursos de ser “nous” i “diferents” no acostumen a ser més que una bombolla efervescent que, sovint, no és més que un eslògan. Des del pragmatisme crec que és millor algú que sàpiga gestionar i que intenti fer-ho una mica millor, que aquell qui es presenti com un nou capatàs que, encara que no tingui ni idea, ven la idea de que ho capgirarà tot en base a una falsa esperança.

Per això celebro que Trump hagi perdut les eleccions als EEUU, per molt que persisteixi en dir que ha guanyat pel simple fet de no reconèixer mai que ara no se n’ha sortit del tot. Ho celebro sobretot pel que ha volgut vendre durant anys, per la seva prepotència i pel discurs d’”outsider” que tanta gent va comprar i que segueix comprant, no només a EEUU. I per això celebro que Joe Biden, amb la seva llarga trajectòria i experiència, sigui una alternativa basada en qualitats diferents. No n’espero grans canvis, però sí que n’espero aspectes positius de la seva creença en les institucions (que en el fons és creure que quan un és escollit en una institució, ha de tenir aspiració de governar per a tothom) i de la seva trajectòria d’experiència i gestió. També espero que entengui que EEUU té implicacions més enllà del seu propi territori, que vegi la política com una negociació i una entesa constant, que aposti per més diàleg i menys confrontació, que no negui els problemes sinó que els abordi amb més o menys encert,… Qui cregui que em conformo amb poc, que pensi que potser sóc menys il·lús que aquells qui persisteixen i es deixen convèncer per les il·lusions de novetat. I si ens n’adonéssim que hauríem de fer un esforç per valorar dels polítics les seves capacitats pragmàtiques, la seva capacitat resolutiva en base al diàleg, i no tant l’espectacle continuat d’aquells qui amaguen les seves debilitats amb mentides evidents i suposats trets diferencials que sovint em fan vergonya d’escoltar i veure? Altrament, seria com pensar que com més burrades i tonteries es diguin, millor per semblar diferent i captar l’atenció de la il·lusió ciutadana. Hauríem de pensar-hi tots plegats….

Ara bé, deixeu-me dir que no cal anar a EEUU per llegir aquests discursos. A Sant Martí Sarroca, i a d’altres municipis, també acostumo a escoltar massa sovint discursos amb aquest flaire. També tenim qui sectàriament pretén dir que tothom és polític menys ells (com a forma de dir que són millors que ningú). Són aquells mateixos que parlen de “capgirar”, de fer-ho diferent del tot,… fins que arriben al govern i no saben fer més que demostrar la seva poca capacitat… I llavors, la seva defensa és dir que la resta són professionals i ells, simplement, “bona gent”. Prou d’aquest discurs. Tenir experiència, implicar-se, ser rigorosos, intentar tenir capacitat de gestió,… és parlar de capacitats. Quan algú es presenta com a nou, com a “no polític” o, intenta comparar-se amb els altres en aquests termes, està sent més sectari que no pas efectiu, i poc bé fa a cap institució. En tot cas, potser només està amagant la seva incompetència. I què ens hauria de guiar, sinó mirar de tenir capacitats, experiència, formar-nos més si cal, i treballar amb rigor, quan estem parlant de gestionar les nostres institucions? Quan algú us digui que no està a les institucions per gestionar, per governar i per fer política…. simplement desconfieu.