Sí, obligacions… com a garantia de majors llibertats

Qui reclama drets i llibertats sense practicar obligacions, no ha entès res sobre la relació entre drets i deures. Qui critica indiscriminadament sense haver pres mai decisions complexes, tampoc. I és que els drets i llibertats d’uns, acaben quan no es respecten els drets i llibertats dels altres. No hi ha perill més gran per assolir majors quotes de llibertat que aquells que pregonen (interessadament o no) que cada individu pot fer el que vol sense cap restricció d’ordre ni obligació. Les llibertats, les sobiranies,… no són ni seran pures. Pensar en aquesta puresa, seria tant com mirar-nos el melic sense comprendre que hi ha més de 7.700 milions de melics més al món que han de compartir recursos, espais, alegries i conflictes. Com sempre, es tracta d’entendre que cal un cert equilibri que ha de convergir en un repte col·lectiu de convivència. Les llibertats i les sobiranies sempre són compartides i a diversos nivells. I davant d’això, el respecte, la cooperació i, també, un cert ordre, són imprescindibles. L’immens repte global de la pandèmia del COVID-19 ens ho hauria de fer veure encara amb més força (i malauradament amb més cruesa).

Caldria créixer com a societat amb valors més sòlids de convivència, respecte i justícia social. El focus de l’educació hauria d’estar també en aquests valors. I la responsabilitat política també. Sembla una obvietat, però escolto, observo i llegeixo determinades opinions que fan que valgui la pena repetir-ho tantes vegades com faci falta. Per cert, em nego a que algú digui que són valors antics. I si algú considera que ho són, potser és que cal recuperar-ne part de l’essència. Per molt que mai assolim l’estat ideal de funcionament que voldríem com a societat ideal, convindria no renegar de la importància de les polítiques públiques, per molt millorables o insuficients que siguin a ulls de cadascú de nosaltres, especialment en moments com l’actual. Què faríem si no existissin, en moments com l’actual? Em reafirma en aquesta idea imaginar-me una situació en la que assumissin les principals responsabilitats de govern per decidir mesures de caràcter públic els moviments i sectors de l’ultradreta que promouen el negacionisme o la idea “que ningú us digui el que heu de fer” (sempre que fem el que ells ens diguin, clar).

Governar implica passar de les il·lusions òptico-polítiques (massa sovint amanides amb èpica i amb estratègies partidistes) a realitats complexes. Que li expliquin a Boris Johnson, per exemple, ara que ha d’aplicar mesures de confinament realment dures (després del que havia dit!). O que li expliquin al Govern de Catalunya tot fent memòria d’afirmacions que suggerien que hi hauria menys morts si gestionaven “els d’aquí”, pel simple fet de ser “els d’aquí” i no ser “els d’allà”. Ni d’aquí, ni d’allà. La situació és molt complexa, i només es pot afrontar amb coordinació, respecte institucional, col·laboració ciutadana i responsabilitat social.

Som mediterranis, i ens agrada fer la nostra, però no oblidem mai que allò que fem afecta gairebé sempre a la resta. La responsabilitat social i política ja no és un desig, sinó una imperiosa necessitat. Tots hauríem de remar amb consciència d’aquests mínims. El COVID ho posa de manifest encara més clarament. Caldrà també anar en compte amb alguns relats. L’apologia de la desobediència com a concepte normalitzat (vingui d’on vingui), per exemple, tampoc ens ajuda en aquesta situació. Ens cal certa cultura del compliment de les normes (millorables o no). Ara és més que necessari, perquè hi està en joc, ni més ni menys, que la nostra salut col·lectiva. La nostra societat està sempre a prova, però la pandèmia està fent aflorar el millor i el pitjor d’allò que som col·lectivament. Tant de bo ens serveixi per obrir encara més els ulls, els sentiments, l’esperit crític responsable, les percepcions i les nostres pròpies decisions.