Les meves reflexions amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya 2020

Perquè defenso la meva catalanitat sense que això signifiqui creure’m millor ni pitjor que ningú pel fet de sentir-me part activa de la societat catalana. Hi ha gent lúcida, amable, respectuosa… i gent imbècil a tot arreu. Ser catalans, pel simple fet de ser-ho, no ens fa ni millors ni pitjors. Reivindico que algun dia les institucions de Catalunya tornin a celebrar (com s’havia fet) la nostra Diada amb esperit de representació de totes i tots els catalans, un esperit de respecte a la pluralitat, de cerca de la unitat civil en la diversitat, i de defensa de la voluntat de progrés i la justícia social. Defensar les institucions i el que signifiquen més enllà del partidisme és necessari. Catalunya no és propietat de ningú, sinó una societat que ha de conviure preservant la seva història col•lectiva, la cultura de l’esforç i l’exercici de les normes de convivència. Les estratègies de confrontació (que poques vegades són “intel•ligents”) no són la meva via, ni les necessito per sentir-me més ni millor català. Voldria més utilitat social i menys il•lusions òptico-polítiques. La nació de totes i tots els catalans hauria de fer l’esforç de convergir en l’objectiu de progressar de manera més eficient que en els darrers anys, en benefici de la justícia social i també de la millora de l’autogovern (que no és que hagi millorat pas proporcionalment al soroll en els darrere anys), especialment davant de reptes que encara ho fan més necessari i evident, com la situació de pandèmia que vivim i les conseqüències que està tenint per a molta gent d’arreu. Les sobiranies són i seran sempre compartides en el món actual, perquè molts reptes també ho són. Caldria evitar el cercle viciós de només demostrar “ser més”, i conjurar-nos per “fer més”. Tenim exemples de millor eficiència sense mirar gaire lluny en el mapa. Tampoc és que calgui inventar gaire…